Comunicació digital o analògica amb les TIC?

Es calcula que el 80% de la comunicació és comunicació no verbal. És a dir, la major part del que transmetem ho donem a entendre sense necessitats de paraules, només amb la postura corporal, el to de veu, el semblant de la cara, l’actitud o la gesticulació. El percentatge restant és el missatge verbal, el que expressem oralment, la comunicació verbal. Paradoxalment a aquests dos tipus de comunicació també se’ls pot dir comunicació analògica (comunicació no verbal) o digital (comunicació verbal), com a la tecnologia.

Està clar que amb l’aparició de les noves tecnologies la comunicació ha evolucionat i s’ha transformat considerablement. Ara és molt fàcil comunicar-nos amb qualsevol persona en qualsevol lloc del món tenint accés a internet o a la xarxa telefònica. Aquestes avantatges, però, no sempre les utilitzem a favor de la comunicació. Cada dia ens comuniquem menys amb les persones que tenim al davant i deixem que la nostra relació tingui un intermediari: la tecnologia. Actualment és fàcil trobar-nos un grup d’amics pel carrer, en un restaurant o al metro i que un d’ells estigui parlant per telèfon, enviant un sms o jugant amb el mòbil o una consola. Un altre cas molt habitual són els joves que passen el dia junts a l’escola i al arribar a casa es connecten al messenger per parlar durant una bona estona amb els seus companys de classe amb els que a l’aula ha pogut conversar de tot allò que volia.

Podríem dir, doncs, que les TIC ens faciliten la comunicació en casos en que la distància ens separa però que, en ocasions, per culpa nostra, pot arribar a generar barreres entre nosaltres. No ho dic només pels casos que acabo d’exemplificar en que un grup de gent que esta junta deixa de comunicar-se entre si per comunicar-se amb terceres persones mitjançant la tecnologia, sinó que també ho dic, per exemple, per la incomunicació que produeix la televisió. És habitual que en moltes cases on hi ha una televisió al menjador o a la cuina aquesta substitueix l’atenció que se li dedica en detriment d’una possible conversa personal que hi pugui tenir lloc amb els familiars amb qui convivim. 

Per tant, en moltes ocasions deixem de banda la comunicació personal i directa i la canviem per una més impersonal a través d’un teclat i una pantalla. Quan ens comuniquem de forma escrita mitjançant les tecnologies hem de fer un gran treball interpretatiu. Per exemple, a la pantalla només tenim el missatge escrit, nosaltres hem de llegir-lo donar-li la entonació correcta, interpretar-ne la intenció (si és una ironia, una broma), etc. Sense comptar que al tenir com a emissora una pantalla d’ordinador no rebem cap gest, cap actitud ni cap postura corporal que ens ajudi a interpretar el que vol dir l’altra persona, o el que és el mateix, ens falta el 80% de la informació. Així doncs, podríem dir que la comunicació que duem a terme quan emprem les noves tecnologies és una comunicació digital ja que només té en compte allò que escrivim, el missatge. En canvi, la comunicació “tradicional”, de tu a tu, en persona, és una comunicació analògica que ens permet obtenir el 100% de la informació del missatge donat que interpretem tant la comunicació verbal com la no verbal.